El pla de les bruixes
Es veu que a les comarques gironines hi havia hagut en altres temps moltes bruixes.
Però hi ha sobretot un altre pla de les bruixes de la carena de muntanya que separa les parròquies de sant Andreu del tom i sant miquel de la maina. Es veu que era allà dalt on les bruixes es reunien els dissabtes a mitjanit per fer de les seves.
El cim de la muntanya, des d`allí es veu tota la comarca. Diu que al bell mig d`aquell planell en altre temps una clivella estreta, tan fonda, que pel cor de roca de la muntanya arriba fins el infern.
Apunt que el sol es colgava i es començava a fer de nit, anaven sortint de dins d`aquella clivella bandades de ratpenats, pot ser cents, pot ser mils, eren uns ratpenats molt mes grossos que els que tots coneixíem. Quan s’acabaven els ratpenats, començaven a sortir uns diables petits i lletjos, que es posaven a ballar i saltar com si hagués picat una taràntula, tot fent unes castanyoles molt fastigoses.
Es que totes direccions anaven arribant, volant pels aires a cavall de les seves escombres les bruixes de les comarques veïnes.
Un cop tots allí diablets i bruixes escombraven la seva ferotge alegria amb una dansa que ballaven agafats de les mans. Donaves vertiginosos giravolt entre coronacions, tot cantant una cançó que no us vull pas repetir-jesús, Josep maria! Quan tenien els cossos cruixits de tant ballar la dansa infernal, hauries vist quines cares feien aquelles bruixes : esdentegades, escabellades, geperudes i amb el nas tan encorbat que la punta es tocava la barbeta.
Aleshores cada una d’elles explicava les seves malifetes, i com mes gruixuda era la malifeta mes reien els diablets. L`una havia calat foc a un camp de blat. De vegades hi acudien les bruixes al Canigó, i si ballaven la sardana en aquell pla de les bruixes, es congria una tempesta i queia una
pedregada que assolava els conreus del tom i maina.
Però no totes les bruixes veien de tant lluny, ni eren totes velles i esdentegades.
FÍ
